Paleta d'idees

2012-02-15T15:26:00.004-08:00

"Com sempre no hi ha res com un diumenge a l'hospital.
El Dilluns ja tornarem a estar malalts."

Pulseres vermelles (Capítol 6). Minut 42

Si hi ha algun lloc
on totes les carcasses
s'ensorren
i les mirades es desfan
en llàgrimes
de ciment i de roure
és aquí, en aquestes sales,
de parets pàl·lides.
d'estranyes tardes
d'ensopiment i de boira.
Als hospitals,
tot sembla retallat
a l'ombra,
tot sembla que va de
dolor estèril,
d'analgèsics
i d'existències que
es dissolen.
Si hi ha algun lloc
on els cors es tornen
de ciment i de roure,
és aquí, entre tantes
blanques ombres.

Tots els projectes comencen així

2012-02-12T12:03:00.000-08:00

Herois (Albert Espinosa, 2010)

Començarem projectes
amb primers compassos
de tonades
que ens emocionen.
I... en tindrem prou.
I engrescats, farem
i desfarem guions
i brainstormings
i principis d'alguna
(encara no) cosa.
Començarem projectes
amb mirades rialleres
i promeses mentideres.
I per un moment,
en tindrem prou.
Després, ja serà
tot més difícil.
I quan defallim,
pensarem, tossuts
que malgrat tot,
voldrem seguir
començant.

De tu, a vegades

2012-02-09T13:29:00.000-08:00

Fotograma de "The boat that rocked" (2009)

Me'n ensenyaràs...?
a veure entre acudits
els dies ensopits?
a riure sola?
No sé com t'ho fas,
la veritat.
Qui et dona corda
tots els matins
m'explicarà...?
(algun dia)
d'on treus les espurnes
per fer de cada comentari
un flamant joc de paraules?
d'on has sortit, de fet?
...vet aquí l'enginy...

Parla'm de tu,

a vegades

entre broma i broma

al peu de cada

banal conversa.

Parla'm de tu,

a vegades.

perquè ens separen

les enigmes.

Ara per ara, ets

només una idea,

d'allò que no dius.

Potser així,

no caldrà cap més

poema.

Qualsevol cosa

2012-02-09T13:18:00.000-08:00

Fotograma de "We bought a Zoo" (2011)

Potser te'n falten
de raons
per brindar,
per implicar-te,
per estimar
-A mi, de fet,
m'està bé
qualsevol cosa:
gots de plàstic,
intencions
mal envasades
històries ni tan sols
frustrades
(sense principi)-.
Potser a tu te'n falten
...de lliçons
sobre alegries,
amors i passions.
I encara així,
les ganes perduren.

Dites

2011-12-28T12:51:00.001-08:00

"Cause i dont know who i am, who i am without you"
Where I stood (Missy Higgins)

Diuen
simplement
que en dies d'aquells
en què veus passar
les cares dels que
marquen el compàs
de tantes lliçons
-diuen...-
que tot sembla
més fàcil.
També diuen que
les revel·lacions
només es produeixen
entre cançons,
que les grans proeses
són les que es fan
per un mateix.
Diuen i diuen.

Perquè és Nadal...

2011-12-25T04:29:00.000-08:00

Perquè és Nadal,
s'omplen les cases de llums,
de vermell i de daurat;
espelmes, postals i pessebres
s'amunteguen als prestatges.
Perquè és Nadal,
s'omplen les neveres i les panxes
es descorxen deu ampolles al dia
i s'obren moltes capses.
Alguns creuen
en l'arribada del Mesies,
o en el bonifaci de la barba blanca,
altres, simplement,
en la màgia de les garlandes.
Perquè és Nadal,
tothom somriu i celebra
cornucòpies il·lusòries,
altres simplement,
segueixen creient.

2011-12-19T05:43:00.000-08:00

Espurnes de no saps ben bé on,
omplen de ganes els racons.
Trossets dels altres,
reflexes de rialles
petits poemes
et fan brindar convençut.
Només saps que ets aprop
d'allò que en diuen,.... enyor.

2011-11-23T03:08:00.001-08:00

I passarem junts,
tant sols,
unes hores
i ja sabré quin serà
el sentit
dels pròxims mesos
- anys fins i tot -.
I passarem per una simple
i trivial conversa de cafè
sobre temes envasables
i n'imprimiré cada paraula
en el còrtex prefrontal.
I serà qüestió de temps
que me'n penedeixi,
de la seva tossuda
i persistent pervivència.

Granotes perduts

2011-11-23T00:42:00.000-08:00

"There is fiction in the space between
You and me
There is fiction in the space between
You and reality"
Telling stories (Tracy Chapman)

Només pensem en prínceps
quan no sabem sortir
de laberints fonedissos;
només busquem mosqueters
quan ja no ens queden armes;
només inventem
i desembeinem ficcions
quan ens sentim granotes,
i ni tant sols això,
ens consola.

2011-11-14T12:49:00.000-08:00

Tot el que ens passa
ha de ser per alguna cosa,
significa que estem vius,
que ens podem trencar,
que som fràgils
-significa-
que ens falta
encara
...ens falten coses,
o bé, les hem de bescanviar
per d'altres de millors,
de més maques.
Tot el que ens passa
no sé si és perquè sí
o per divina providència
però ens canvia.

2011-11-13T10:59:00.000-08:00

Estàvem vius,
els dies de pluja
fent-nos la guitza
sota els llençols
i amb els peus freds
o les tardes de diumenge,
al costat del telèfon,
esperant,
tornar a casa,
tornar al llit.
Estàvem vius
quan deixàvem de pensar
en catàstrofes i telenotícies,
i contemplàvem, extasiats,
les porqueries del rebost,
cacauets i crispetes
microonejables.
I sí, estàvem més vius que mai
amb les sèries visionàries,
les pizzes congelades,
tants escots i paquets remarcables,
i tantes coses innecessàries.
Estàvem vius, i tant, com ara!

2011-11-12T07:39:00.000-08:00

Llegeixes, t'inspires i esperes.
Escoltes, creus i somnies.
Rialles i mirades es barregen,
les pessigolles et pessiguen
i et sents poderosa, tant petita.
Intentes explicar-te i no pots.
Per això, -costa de creure-
encara segueixes
llegint, esperant i somniant,
amb pessigolles a l'estómac.

Los claustros

2011-11-10T00:35:00.000-08:00

No, si yo no digo
que no estén bien en donde están:
más aseados y atendidos
que en el lugar en que nacieron,
donde vivieron tantos siglos.
Allí el tiempo los devoraba.
El sol, la lluvia, el viento, el hielo,
los hombres iban desgarrándoles
la piel, los músculos de piedra
y ofrendaban el esqueleto
―fustes, dovelas, capiteles―
al aire azul de la mañana.
Atormentados por los cardos,
heridos por las lagartijas,
cegados por los estorninos,
por las ovejas y las cabras

No, si yo no digo
que no estén mejor donde están
―en estos refugios asépticos―
que en las tabernas de sus pueblos,
ennegrecidos los pulmones
por el tabaco, suicidándose
con el porrón de vino tinto,
o con la copa de aguardiente,
oyendo coplas indecentes
en el tiempo de la vendimia,
rezando cuando la campana
tocaba a muerto.

No, si yo
no diré nunca que no estén
mucho mejor en donde están
que en donde estaban...
¡Estos claustros...!

José Hierro

(De Cuaderno de Nueva York, 1998)

2011-11-05T10:22:00.000-07:00

Abans,
en tenies prou
amb petits elogis,
mig somriure,
un cafè sense presses
o fins i tot,
amb aquella pila
d'acudits infumables.
Abans,
elogiaves, somreies
i deixaves fluir les hores
entre cafeteres espresso
i en tenies prou.
Abans, i ara,
i perquè no?

Sobre els joves...

2011-11-05T03:28:00.000-07:00

"Ells només viuen la febre del dissabte al vespre. Surten de treballar i es posen les pintures de guerra, entren en aquests locals de soroll terrorífic i es comuniquen amb l'aparença. És la manera. A mi els dissabtes m'agrada molt passejar pel carrer de la Portaferrissa. T'asseguro que és ple a vessar de gent jove estudiant els vestits que es comprarà. Al capdavall compren poc, perquè van justos de diners. Però la cerimònia d'escollir allò que es posaran és importantíssima. Fan voltes i voltes, miren i remiren. És la cerimònia de l'elecció d'allò que es posaran al damunt. I es diverteixen." (1987)

COLITA (fotògrafa)

2011-11-03T08:35:00.000-07:00

I'd heard rumors and I'd heard talk
About the trail you'd left of broken hearts
About the sea of tears too wide to cross
But a little bad press has never scared me off.
Smoke and Ashes (Tracy Chapman)

Capes de núvols grisos
(t'oculten)
dels meus ulls tristos.
Dies de pluja
d-i-s-s-o-l-e-n
el nostre passat,
ja líquid.
Aviat, vindran
les fulles seques,
i les sopes de lletres
i pensarem en fer fotos
de saturació càlida.
Possiblement.

Gauche divine

2011-11-01T00:28:00.000-07:00

"Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde"
Jaime Gil de Biedma

Quan encara no ens espantaven els anys
i tot era més fàcil del que havíem projectat;
quan no ens feia por somriure als estranys
i ens omplia qualsevol cosa,
sense més, fos on fos, i amb qui fos.
Quan ens embriagava la bellesa del món,
i podíem pensar -borratxos perduts-
en dos persones alhora, sense marejar-nos;
quan creiem en la solemnitat feridora dels petons
i en el seu poder taxatiu;
quan acabàvem de descobrir el nostre coratge
i n'empunyàvem una bona mostra;
quan simplement erem joves,
vaig escriure aquest poema...

"Es difícil decir en qué consistía ese común denominador que nos unía. Estábamos bien juntos aunque en general nunca nos citábamos, nos encontrábamos no casualmente tampoco sino en presentaciones de libros, en conferencias, en vernisages, en inauguraciones porque todos acabábamos formando parte de las listas de invitados de editoriales, librerías, galerías y escuelas, y de allí salíamos havia una cena o una fiesta que se había improvisado nadie sabía cómo. Nos acostábamos tarde, pero nos levantábamos pronto, porque si algo tenía para nosotros tanto valor com la diversión, la juerga y la risa, era el trabajo que habíamos elegido. Tal vez porque teníamos conciencia de que sólo por el trabajo bien hecho nos ganábamos el respeto de los demás, y hacíamos lo que hacíamos y lo hacíamos lo mejor posible porque así nos ganábamos la aceptación de nuestros iguales, de nuestros amigos, de todos aquellos que considerábamos los mejores porque nos habíamos tomado la molestia de oírlos y de escucharlos (...) Y aunque éramos conscientes de las dificultades, seguíamos adelante, inventando, pensando y esperando, como inventan, piensan y esperan los que tienen un proyecto apasionante y porque todavía no nos enloquecía ni nos transtornaba el paso del tiempo".

Rosa Regàs
Gaughe Divine

Melosa i permanent

2011-10-21T05:42:00.000-07:00

No costa gaire acostumar-se a l'estat de tristesa permanent, d'una tristesa melosa i fàcil de portar, però tristesa al cap i a la fi. No és més que una companya de viatge, una com qualsevol altra. Passatgera. Els dies amb una necessitat imperiosa de kitkat o de qualsevol altre capritx de xocolata, s'esfumen entre cels grisos i les primeres onades de fred. I penses que gairebé ho aconsegueixes, i t'enganyes pensant que tot tornarà a ser com abans. Costa viure amb canvis, costa però no hi ha més remei.

La mecànica del cor

2011-10-20T13:52:00.000-07:00

Ningú ens va avisar que patiríem, i que això ens faria madurar a marxes forçades. Ningú ens ensenya a estimar, surt sol com qui fa un batut amb allò que té a la nevera, com qui gargoteja tonteries encadenades. Surt sol i és fàcil. Difícil són les relacions, perquè no només depèn d'un. Sovint els engranatges necessiten més oli del que ens pensàvem. Convé no quedar-se curt i llimar totes les puntes. Calen ganes, petits i grans esforços i a vegades, no sempre és possible. Però estimar és fàcil.

http://youtu.be/0IywjWWlxF8

2011-10-20T00:58:00.000-07:00

Ens diem contínuament els uns als altres que no hem de patir per res, que tot s'arreglarà però el dolor és real i només minva un moment amb el ressò de totes les paraules consoladores. Després torna amb intensitat i hem d'aprendre a conviure amb ell, amb la millor digestió si és possible. Però segueix i persisteix fins que potser te'n oblides, i t'adones que el portes amb tu, com una punxada de rosa, al pit, dolça i punyent a la vegada. Ningú ens pot ajudar en això.

Ens diem que en sortirem i ni tant sols sabem que significa ensortir-se'n. Pensem en l'estela que deixem en les persones que estimem, i ens sembla bavosa i sempre insuficient. I acabem veient la vida com en una sèrie televisiva, o un videoclip, amb passatges musicats que superen tots els llindars de l'emoció. I finalment, acabem llagrimejant mentre pensem en això, projectant el dolor en format aigualit sobre els sofàs i les coixineres.

I tot el que percebem, se'ns presenta moll i ensordit. Mentre barrinem sobre la nostra desgràcia, i contemplem l'existència amb certa indiferència. Ens diem que passarà i que serem feliços. Potser és un error pensar en una vida sense dolor. És el que ens fa valorar la perifèria, tot allò que el dolor no pot abraçar. No ens enganyem, les crisis ens fan millors, potser més vulnerables però millors, més del que érem abans.

http://youtu.be/EwBhjxeG_1s

Secrets d'oficina

2011-09-03T14:21:00.000-07:00

Enganxar segells, segellar papers,
ensobrar i encolar els revers
de tants documents oficials.
Grapar factures, imprimir rebuts,
i embrutar-ho tot, amb poderosos gargots,
firmes i promeses dels teus més alts superiors.

Ensumar l'hora del cafè
amb el soroll de la màquina,
mentre mires emails
amb l'auricular a l'orella.
Escoltar converses a sota veu
i les passes de la gana.
Esmorzar, fer una pausa,
i tornar, de seguida a la feina.

I imaginar visites inesperades,
faldilles massa ajustades,
o el somriure d'aprovació
d'alguna de les pitjors cares.
I arxivar dossiers sosíssims,
seguint ordenacions difícils

I finalment, esperar els núvols,
sota l'esguard de les carpetes,
buscant les dues, zero zero, rotundes,
del rellotge impertinent de la paret.

I veure passar dirigibles,
bandes de gallines felices,
veïnes borratxes,
sardines anxovades
mentre algú et diu "És l'hora!"
i tu ja ni recordes qui t'està parlant.

Mantega constructiva

2011-07-11T13:41:00.000-07:00

A Josef Beuys

Potser
en algun moment
cal recórrer als tòpics,
ficar el dit a la salsa,
untar de mantega les cantonades.
Potser
calen llistes de la compra
catàlegs d'idees
i programes visuals
abans d'arrufar les celles
abans de serrar les parpelles,
i deixar d'esperar el clímax
abans de dir quelcom
que valgui la pena.

2011-05-07T06:46:00.000-07:00

Ben aviat,
ens faran por les arrels,
que el temps segelli petits gestos,
i la rutina sigui tant o més bonica
que una balada country
o... un cafè a mitges.
Ben aviat,
oblidarem que ens agraden els reptes,
i ens plaurà més que cap altra cosa,
un estona de Res, al costat de la finestra.
Serà tant o millor que les nits de concert,
o...un dia sense alè en un parc temàtic.
Ben aviat, deixarem de ser nosaltres,
i ens tornarem més bells
si és que això encara és possible.

SETEMBRE 30

2011-05-07T06:45:00.001-07:00

Títol provisional

Per si algun dia no pots creure res
d'allò que de mi et diuen,
i els mesos d'hivern són més llargs que mai
o la calor enganxosa d'estiu dura massa.

Recorda: ens vam estimar.
No vam sentir ni rellotges, ni campanars,
ni timbres, ni telèfons, ni la remor
de l'amor nostre ferint-ne d'altres.

Per si algun dia no puc creure res
teu -una imatge com tantes
en la multitud imbècil d'un còctel-
i te m'acosto, i emmudeixo, i corro.

Recordaré: ens vam estimar.
Una guspira ho va encendre;
i el foc cremava com abans,
i després era bo de veure les brases.

Per si algun dia ens sembla
una anècdota, només un incident.
Recordaré: vaig sentir-me viva,
encara que m'entesti,
per sempre més, a negar-ho.

Marta Pessarrodona

Balada de Fra Rupert

2011-03-31T06:44:00.001-07:00

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

Josep Maria de Segarra

(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar-se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".)

Vides amb pany i forrellat

2011-01-29T01:41:00.000-08:00

Hi hem perdut tots
en això de fer-nos grans.
També hi hem guanyat.
També: una simple operació.
Hi hem perdut tots
en voler créixer de pressa.

Hem tancat el pany
un cop hem omplert
el cupó de la felicitat:
salut, parella, feina;
sobretot molta feina,
molt de temps que s'escapa
entre les solapes de la camisa
entre les estones ja no mortes
d'un dia ja no buit ni relaxat.
I és així, com s'ha fet propi
l'efecte embut, aquell que
de mica en mica,
el cercle es va fent petit.

Vides amb pany i forrellat.
Instint de supervivència.

Quadres a mida

2011-01-24T07:56:00.000-08:00

ATENCIÓ!

Nou blog
Nou projecte
Noves il·lusions!

http://quadresamida.blogspot.com

Una necessitat imperiosa...

2011-01-23T06:43:00.000-08:00

Em sembla que cap d'aquestes persones que diuen que no tenen temps de res no han deixat perdre mai una cosa que hagin desitjat amb tota l'ànima -una cita amorosa, una oportunitat professional memorable-per falta de temps. Doncs la poesia és això: una necessitat imperiosa inajornable.

Noves Cartes a un jove poeta de Joan Margarit

Brindis d'hivern

2011-01-16T15:21:00.000-08:00

There are nine million bicycles in Beijing
That's a fact,
It's a thing we can't deny
Like the fact that I will love you till I die.
Katie Melua

Per totes les frases infumables,
que tots hem dit i repetit;
per tots els somniadors
que no han volgut baixar dels núvols,
i s'han quedat en un parèntesi
entre vitrines i aparadors;
per tots els viatges en bus
al ritme dels semàfors i els apunts.
I per aquelles pelis de regalècia,
amb tant bon regust
que et deixen amb ganes de més;
per les cançons redescobertes
i les noves collites.
Per aquest mes d'hivern,
fem un brindis si us plau,
i per una nova aventura!

Protocol inútil per esborrar relacions

2011-01-09T11:31:00.000-08:00

Com vols esborrar relacions
amb un simple "ja-no-t'estic"
o quatre crits mal cosits?
...si les persones queden
impreses en permanent
sota la pell,
sota tants exemples...
No és tant fàcil dir
"mai més" a algú
i desentendre's de tot
el que lliga els dos extrems.
Com vols esborrar relacions
amb un "no-admitir" al msn,
amb un "borrar-mensaje"
del contestador,
de la llista de contactes,
o un ja més modern
bloqueig al Facebook?
Mans buides i mal regust,
equivalent al persistent record
d'aquell/a que tu algun dia
vas voler tenir per sempre.

Mon meilleur ami (2006)

Paper de confeti

2010-12-16T12:40:00.000-08:00

M'has d'explicar com es fa
això de destil·lar
el romanticisme en paraules.
De seguida, el sucre fa vessar
qualsevol intent....
....una mica digne.
M'has d'explicar com se surt
dels tòpics quan són necessaris,
com sobrevius a les bombolles
de paper de confeti.
Tant fàcil sembla en abstracte...
Potser surt sol
això de retornar somriures,
això d'agrair bons moments
amb detalls ben tontos.
Potser és més fàcil
del que em pensava....!
mmmm, t'apuntes a
un croissant de mantega?

Sang calenta

2010-12-15T15:56:00.000-08:00

Si t'han ferit alguna vegada
sabràs que no hi ha dolors
equiparables
ni un cop de peu als testicles
ni un part natural
ni cap altra cosa.

Si t'has ferit alguna vegada
veuràs el pou
com el teu més gran orifici,
i hi lluitaràs en contra
sense saber cap a on et mena.

Si has ferit alguna vegada,
ho sentiràs tot
com a teu, com a sang calenta,
i prendràs la davantera,
per no perdre la por
de deixar fer-se mal,
de fer-se mal i de fer mal.

Picabaralla lingüística

2010-11-29T11:36:00.000-08:00

L'orador va dir al poeta
que tots dos eren iguals,
que venien del mateix tronc.
El poeta, molt enfadat,
va discutir aferrissadament
fins a fer-lo, persuasiu,
canviar d'opinió.

El poeta va dir al novel·lista
que venien de la mateixa branca
que tot eren històries
que el món era una narració.
El novel·lista, molest, va visitar
al guionista i li va recitar un bon haiku:
que amb guions o sense
tots dos feien servir
els signes de puntuació !!!...!!!

Marejat, el guionista,
va trucar al filòleg
...i, sense saber ben bé perquè,
li va demanar un canvi de professió!

Retrat de la Judit en el seu viatge al Marroc.
L'últim quadre de la temporada (Setembre-Novembre 2010)

Fam de tu

2010-11-29T11:09:00.000-08:00

M'esperaves cada dia a la porta de casa.
Puntual, com un clau, aguantaves
els trenta minuts protocolaris.
I després, sense dir ni "mu"
marxaves amb la cua entre cames.

M'esperaves cada tarda
a l'entrada de l'Starbucks.
Afamat, per l'olor dels granissats,
intentaves ensumar aquell Macchiatto
sense tacar-te el nas de nata.

Tal era la teva paciència
que em buscaves cada nit
entre les deixalles de la plaça,
remenant bocins de plàstic,
embrutant-te el nas de baves.

Em sap greu, gosset bufó,
amb mi al costat
no quedaràs mai tip.
Per això d'omplir l'estómac
cal tenir molta traça.

Firmat:

La gana.

Cuina literària

2010-11-29T10:52:00.000-08:00

Com un mosqueter desembeines
a cegues les teves millors paraules.
Com un carnisser t'esmerces
en trossejar els fragments que t'agraden.
Després, com un marrec
et poses les botes
assaborint l'escampall de poesia picada.
....El teu més gran desastre!
I finalment, quan creus
que ja no hi ha pitjor remei,
convides a aquest blog
a la cuina literària
perquè et posin en un colador
totes les molles, tota la ferralla.
...com un ferrer, et tornes
buit, gris, metàl·lic,...
invàlid.

Tardor de mi

2010-11-24T11:20:00.000-08:00

Vull ser tardor;
que el vent se m'emporti
sota totes les teulades.
Escampar el fred
per fer sumar capes d'abric,
botes, mitges i mitjons.
Vull ser tardor
i esperar l'hivern
fent saltirons
entre els núvols d'aigua
i sentir l'enyor
pel sol, les xancles i la platja
i somriure als tòpics
que el meu nom aclapara.
Vull conquistar els grocs
ser la reina de la paleta càlida!
envaint maniquís
i murals
i llargues tardes.
Vull ser tardor
perquè m'agrada tant
que d'estacions
no en sabria ser cap altra.

Divina de la muerte

2010-11-16T13:59:00.000-08:00

Podríem ser millors:
més lloables i envejables.

Caldria...però...
maquillar-se cada dia
domar la lleonera
i els altres pèls d'arreu
i oblidar les magdalenes amb Nutella
les revistes del cor
i els programes-paperera.
I què carai!
Baixar del pedestal
la divina Bridget Jones.

Podríem ser encara millors
si portéssim
tacons enlloc d'espardenyes
bolso enlloc de l'enorme motxil·lera
botons enlloc de cremalleres
i una mica de perfum
que no fes olor a germà petit
ni al nou disc de David Civera.

Podríem prescindir d'hores de son
calories i premsa rosa
i fer totes aquestes coses
rituals de les dives més divines.

Podríem però no ho som!

Di-àleg a dos bàndols

2010-11-16T13:12:00.001-08:00

Exposició Universal de París (1900)

"Give a little love in the morning,
give a little love everyday,
give a little love to somebody
somebody is gonna love you someday."
Queen Ester Marrow& de Harlem Gospel Singers

ELL:
Arribes brillant fent pampallugues.
T'has pintat els llavis
i acolorit els ulls.
Fas dringar les pedres
que et pengen de les orelles
i el collaret daurat
entre els dits vermells
Un joc de miralls...
que no puc entendre.

Arribes, brillant. Espurneges.
Encara no saps que m'agrades
tal-qual, sense res?
Nua d'incrustacions
i de cosmètiques?
Tal-qual, tal com ets...

ELLA:
Et trobo cansat. Romanceges.
Sense afaitar, t'estires
fent cruixir l'esquena.
No fas pudor
però transpires deixadesa.
Em mires rient,
i m'escaneges, sorneguer.

I ja et veig a punt
pel teu discurs
d'apologia a la puresa.
I m'encenc com una foguera
"L'ornament no és delicte!".

Però tot es fon,
quan m'estampes un petó
-d'aquells, dels teus,
de campionat,
de 360 graus-.
I es fa el fosc.
Cau el teló.
I deixo que s'acostin
les teves celles
rialleres.

Borrón y cuenta nueva

2010-11-16T10:57:00.000-08:00

Allò que avui no escrius
demà no serà més mastegable
ni sonarà millor amb el temps
-el temps és maduresa-
i ser madur equival
a no mirar enrere-
Allò que avui escrius
demà no serà un bon poema
però almenys tindràs una raó
per a fer borrón y cuenta nueva.

Qüestió de pràctica

2010-11-16T10:47:00.000-08:00

"All we have is here and now"
- Lord Lift Us Up

Parlem d'instints
i demà ja parlarem de grans proeses
Siguem com som
i no vulguem ser més simpàtics
ni més sabuts, perquè el que sabem
és en definitiva, el dia a dia.
Potser només cal acostumar-s'hi,
...questió de pràctica.

Passió per les pantalles

2010-11-13T03:26:00.001-08:00

M'agrada com parles de ciència i tecnologia
encara que se'm escapin tot sovint
el sentit de les paraules
o deixi el cap en stand-by
mentre miro com mous els llavis
-mastegables-
i pronuncies tecnicismes
amb aquesta veu de roca
envejablement radiofònica.

M'agrada el teu entusiasme
per tot el que hi ha
dins, davant i darrere
de les pantalles -ja tàctils-
encara que no comparteixi
ni de bon tros la teva passió
Números, gadgets, codis i tecles.
Sona a spam al meu entendre!

Això no treu, desastre, ....que els dijous a les 17'30h....em pugui oblidar (com sempre em passa)... d'escoltar-te ;-)...a la Penya del Morro.

Compte enrere: el poema de l'estrès.

2010-11-11T13:59:00.000-08:00

A contratemps.
Com baldufes marejades
restem segons
d'estressades coixineres.
Passem de pressa.
Sense
... poder parar.
A fer cafès ni tombarelles;
tenim el síndrome de l'agenda plena;
i ja no traiem la pols
ni fem àlbums de fotos.
Hem perdut les busques
i...
només ens queda el compte enrere!

Pastissos de nata

2010-11-07T08:46:00.000-08:00

Keaton té la rara virtut de convertir la perfecció en un detall més
El cine cómico mudo: un caso poco hablado de Lluís Bonet Mojica.
Pàg. 84

Al còmic que el primer que fa
al llevar-se és preguntar-se
"Qui coi va inventar els diumenges?"
li cal un bon pastís de nata.
Max Sennett deia que totes les bromes
ja estaven inventades,
que ja hi havia un acudit
sobre una sogra...
....en un jeroglífic!
A més cops, més riure: la fórmula màgica.
I de fet, és igual si rius amb ell o d'ell,
que si Pamplinas, Chaplin, Lloyd o Rivel.
El que preval és la rialla. Involuntària.
Fresca. Inesperada. Immediata.
L'estímul pur.

François Gilot -prèambul-

2010-11-06T06:21:00.000-07:00

La penúltima dona de Picasso.

No creieu que és clavada a...

Kate Winslet

Natascha McElhone

No trobeu que les dos actrius s'assemblen molt a François Gilot? Que bé que actuen! xD

Santification Party

2010-11-06T02:16:00.000-07:00

Coses a fer en dies com aquest....

2010-11-03T03:21:00.003-07:00

És ben senzill deixar fluir el pas de les estacions.
En dies com aquest surt sol:
estudiar la tardor,
crear un bloc o omplir una altra llibreta,
estrenar petits capricis:
nostàlgia, begudes calentes i castanyes;
esperar la reconquesta de les bufandes,
estalviar per la Reflex,
que de molt mica en mica s'omple la pica,
compartir manta i becaina al sofà.
No són nous propòsits, no.
Tampoc ho és parlar de la rutina de les estacions.
És l'encisadora tardor.

When the morning comes, no more Norah Jones

2010-10-31T07:08:00.001-07:00

I arriba el dia
aquell
on cal buscar alguna cosa
fora de les quatre potes de la taula
Sense mapes, ni gps, ni chuletes.

I arriba el dia
on cal ser racional, lògic i sensat
i prendre grans decisions
fora del rosaquel'amorsiposa
Sense guions ni manuals.

Potser sí, fullejar revistes
sobre el divorci no és
el més assenyat abans de
casar-me.

Línies esses

2010-10-29T11:25:00.000-07:00

Fugies
de totes les situacions que t'eren inestables
Amb els peus a terra,
trepitjaves
les coses per sabudes i assegurades.
Línies rectes paral·les.
Fora esses.
Però un cop, fixa,
no podies
deixar de perseguir nous pantans
on perdre l'equilibri.
Fugies de tot.
De les teves pròpies passes.
Però avui, pedalejo fins a tu
per portar-te sobre rodes
al camí de tornada.
Et quedes?

Desmuntant Woody Allen

2010-10-15T10:30:00.000-07:00

Algunes cites sobre sexe del llibre de Víctor Fernández:

La última vegada que vaig estar dintre d'una dona va ser quan vaig visitar l'Estàtua de la Llibertat. (Delitos y faltas)

El sexe és brut? Només si es fa de la manera correcte (Todo lo que usted siempre quiso saber sobre el sexo y nunca preguntó)

No et fiquis amb la masturbació. És fer l'amor amb algú que jo estimo. (Manhattan)

M'agradaria llegir pornografia en Braille (Bananas)

El diabètic no pot anar de lluna de mel.

Alguns matrimonis acaben bé, uns altres duren tota la vida.

Podríem sopar junts demà? No té per què ser demà. Estaré lliure durant els pròxims sis anys. (Bananas)

L'única vegada que la meva dona i jo vam tenir un orgasme simultani va ser quan vam firmar el divorci davant del jutge.

- Vas cridar diferents noms en el eu somni.
- Tenia malsons sexuals.
(El dormilón)

El sexe és molt millor que parlar. Ho pots preguntar a qualsevol en aquest bar. Parlar és la manera per poder aconseguir tenir sexe. (Un final Made in Hollywood).

La meva muller és una immadura. Quan estic prenent el bany, enfonsa els meus vaixells.

Women brushing their hair

2010-10-15T06:23:00.000-07:00

Picasso

Edgar Degas

Un tema exclusivament femení... Escenes de la vida quotidiana, retrats de la intimitat de la dona al llarg del segle XIX i XX.... Són episodis tant comuns que ens sonen familiars: preparant-se per a una cita, raspallant-se abans d'anar a dormir...

Similar and better compilations : http://carmensabes.blogspot.com

Les meves ex i tu

2010-10-13T11:49:00.000-07:00

Et sento a tot arreu.
Trossets de miralls de tu
guspirejant en tots els revols.
Un calidoscopi del teu somriure
saltironejant en totes les peixeres:
tramvia, vitrines, vaixells, aparadors,...
l'estela dels teus cabells vermells...
onejant... entre faldilles d'altres noies.
Per què negar-ho?
Et sento a tot arreu
...i en totes.

Les meves ex i tu
teniu tant en comú
que pensat fredament
en res sou diferents

(La meva cançó preferida dels Amics de les Arts). Escolteu-la! És trista i divertida a la vegada!

Vestit de bany

2010-10-10T14:18:00.000-07:00

Flavio

Avui puc dir, per fi,
que he tingut ganes de riure.
Ha calgut ben poc
una volta en bici amb el mar de fons
un xàfec murphy en banyador
un cafè i un passeig per Tarragona
pollastre a l'as, un gos bessó...
però sobretot,
saber que un cop l'any
tant sí com no,
no passarem per alt
tornar-nos a veure.

L'orinal de les paraules brutes

2010-10-10T14:14:00.000-07:00

Em van dir que escrivint s'aprèn a escriure
i amb aquesta contundent constatació
vaig tacar de tinta totes les llibretes
i ara, que he tenyit de negre el món
no veig millora en cap de les escletxes.

Gepeto-Ginebrí-Granadí

2010-10-10T14:05:00.000-07:00

Fernando

Com s'esgoten vocacions
de hippies i últims mohicans
ja no en queden.
Però tu...
llegeixes Gandhi de fàcil digestió
i portes els teus fills de vivac a la platja.
Dediques poc temps als rellotges i als avions.
No cal dir, que ni mòbil, ni email ni altres gadgets.
Pels teus, pintes i escrius sense tocar mai fons.
Abans creaves amb la fusta dels arbres.
Pulseres de fil, ratlles i no gaires botons.
Buff...! Quina sort!
M'alleuja poder dir
que de hippies de debó encara en queden!

Fer-se gran sense Peter Pan

2010-10-09T02:30:00.000-07:00

Per posar en una proveta tots els tòpics de manual
i plaf, efecte minipimer-thermomix
esclafar-ne tots els punts suspensius
per aprendre a no fer llistes
i ser capaç de cuinar escudelles de memòria
per treure guionets i possessius
de totes les frases obsoletes pel poderós "però"
per afegir somiures a cada revol
per fulminar totes les lliçons sense fons
amb signes d'exclamació.
Sentir que fa i desfàs
sentir l'empatx
de les pauses i els parèntesis
de tot el que desperta fer-se gran.

Johan Christian Dalh and Romantic Landscape

2010-10-09T00:15:00.000-07:00

I've read a catalogue about Johan Christian Clausen Dahl called "Moonrise over Europe" (I've written a post about Dahl's clouds some time ago). However, it wasn't only a Dahl's illustrated monograph, it talks about many things, especially about the moon. I found it really interesting and for this reason, I'm going to summarize it. It could be boring for some people but I wish do it because it is written in English! Although, I've to say that it's a summary, so I've copied most of the phrases.

I think that the art work that inspired the title of the exhibition was “Moonrise over the Sea” by Caspar David Friedrich, the father of Romanticism. The moon became a study of increasing fascination for him, a suprem vehicle for contemplation and meditation. His paintings were really religious, for this reason, he used the rising moon as an image of Christ.
Moon has been a constant attraction. We have seen the romance of the night in many works. The moon is associated with lunatics, lovers and witches. Besides, the moon is the symbol of the Syro-Phoenician goddess Astarte and the Greek Artemis (or the Roman Diana, that it's the same goddess). So, we could associate the moon as a female in opposition to the sun, wich is a male. Links with feminity are commonplace in European literature from Boccaccio writings.

Leonardo da Vinci came more advances. Drawings of the moon in his noteboooks are among the first self-contained studies of the lunar surface. Leonardo wrote a great deal about the lunar orb, its nature, substance and luminosity. I've to say that Leonardo lived in the age of Copernicus, when old certainties about the heavenly bodies were being questioned. In a further hundred years, with the arrival of the refracting telescope in Holland in 1608, Galileo Galilei was able to conduct pioneering astronomical investigations from which he concluded that the moon owed its illumination to reflection.

A common fancy was to view the moon as an exotic version of earth. The idea was used by Haydn in his opera, Il Mondo della Luna (1777). In Teutonic legends and folk-tales moonlight had been associated with the “night side” of things: magic, emotions, the semi-conscious, the femenine, the fertile (remember: Hijo de la luna by Mecano) and the realm of the dead.

But the moon has fascinated Romantic artists. It was sublime (I explained what does it mean long time ago in other post). The philosopher Arthur Schopenhauer wrote “ The moon moves us sublimely because it stays aloof from all our earthly activities, it sees all, yet takes no part in it” (breathtaking phares, don't you think? Romanticism liked ruined monuments and churches silently illuminated by the light of the moon. They have an elegiac effect.

Of course, Dahl's moonlights are so numerous that they form a distinct category of his lanscape output. Related to this fact, Dahl made about 300 open-air oil studies, a habit he developed in Italy. The most famous painting is called “Mother and child by the sea” that it's the cover of the book. Related to this painting, Friedrich died after a long illness. It was like a memorial to him.

One centre of Romantic moonlight in the early nineteenth century was Venice. There was a prevailing tone of nostalgia for faded glories was set. Moonlight was a tender melancholic element in harmony with all around. During the 1840s William Turner became fascinated with views of Venice by night. In later life Turner became once more fascinated with the moon. He used to say that he found moonlights very difficult. Besides, there was an uneasy relationship existing between the moon and the Industrial Revolution.

Le'ts talk about some other art works. The Sleep of Endymion (1792) by David's pupil, depicts the moon in mythological guise as the goddesss Selene, who visited the beautiful young sheperd. In “Jane Elizabeth Countess of Oxford” by John Hoppner we could see the delicate features illuminated by the moon. She also acquired a scandalous reputation in view of which the virginal associations of moonlight may seem ironic in this women.

However, a painter who really paints the moon was John Russel in 1790s. Here you have it.

In my opinion, the moon has something mysterious that we don't know, and that makes it magic an beautifull. She (led me say “she”) awaken me poetry!

Club contra el depilat brasileny

2010-10-06T04:57:00.000-07:00

Aquí, ja m'han dit
que és qüestió de conformar-se.
Tot flueix, diria el d'Estètica.
Totes les modes acaben sent història.
Les opcions són diverses i disperses:
depilació làser pels homes,
ingles brasileres per les dones.
Un tema peliagut, certament.
Fàliques Reflexs per una banda
Iphones i Blackberries per l'altra.
Perquè aquí, no cal buscar gaire.
Millor agafar la directa
la drecera que tothom coneix
Privant-nos de totes les lluernes
Patint per no trencar-nos
Lluitant per ser sempre "nosaltres".
Els mateixos.

De facto. Joan Fontcuberta 1892-2008

2010-09-30T01:16:00.000-07:00

http://www.fontcuberta.com

Joan Fontcuberta (Exposició al Palau de la Virreina, 2008).
Comentari de l'actualitat artística de Barcelona

Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) és un artista conceptual que a partir de la fotografia ens ensenya a llegir i destriar la realitat de la ficció. Fontcuberta ha desenvolupat una activitat plural com a docent, crític, comissari d'exposicions i historiador a diversos centres i universitats locals i estrangeres. Des dels anys setanta, va començar a treballar en el camp artístic. El seu treball ha rebut varis reconeixements internacionals. Bona part de la seva obra va ser recopilada a l'exposició “De facto. Joan Fontcuberta 1892-2008” el passat 2008 a l'Espai Miserach del Palau de la Virreina. Molts dels seus projectes eren encara inèdits a la seva ciutat malgrat la intensa difusió internacional. És per això que per primer cop a Barcelona se li va va dedicar una exposició que recollia 200 fotografies (divuit sèries) de vint-i-cinc anys de la seva trajectòria. Els seus estudis en el camp del periodisme i el món de la comunicació el van portar a plantejar-se com els humans filtrem la realitat. Joan Fontcuberta és un creador de móns, un narrador, un inventor de ficcions que mesclen realitat i fantasia en una sola imatge. Personalment, no va ser fins a la conferència el 14 de Desembre a l'Aula Magna de la UB que vaig tenir l'ocasió de conèixer el seu treball. I com que va ser el primer contacte, la sorpresa va ser notable.

La seva trajectòria també el relaciona amb el món de la simulació. El fet de substituir la realitat per la hiperrealitat troba els seus orígens en la figura de Baudrillard. D'altra banda, també s'ha de relacionar amb l'hiperrealisme pictòric ja que el mètode de treball dels artistes hiperrealistes es caracteritza per l'ús de la càmera com a instrument del procés creatiu2. En l'hiperrealisme, la fotografia es trasllada al llenç. En Fontcuberta, la fotografia esdevé pintura als ulls dels incrèduls i document als ulls dels innocents. Aquest fenomen que es produeix en ell, l'exclou en certa manera de l'etiqueta d'hiperrealista encara que exploti alguns valors fotogràfics com l'il·lusionisme i en canvi, queda totalment categoritzat dins el marc de l'apropiacionisme. L'hiperrealisme convida a l'espectador a delectar-se en la contemplació de l'obra. En canvi, l'art apropiacionista utilitza la reproductibilitat fotogràfica per a qüestionar la unitat pictòrica, demana a l'espectador que miri a través de les seves superfícies críticament.

Aquest procediment postmodern m'ha fet pensar en una de les aportacions del Museu Art Contemporani de León (MUSAC) que em va semblar molt interessant. “Fake” és el nom d'una revista que adopta el format, el disseny, la maquetació, les seccions de revistes famoses (Voge, ¡Hola!, Super Pop,...) i així denota que el continent és en ocasions, tant important com el contingut. El lector té també un paper de pes en aquest engranatge. Cada número està dedicat a un tema i la seva interpretació és el motor de que aquest projecte tiri endavant. De fet, el terme “fake” s'aplica avui en dia a un document fals que es fa passar per verídic.
Fontcuberta és el que vulgarment diríem un “cuentista” però enlloc de valdre's del llenguatge literari empra el llenguatge visual. És per aquesta raó que també se l'ha comparat amb la figura del mag que es basa igualment en un contracte entre l'artista i el públic. El mag ofereix efectes que tot adult sap que són impossibles i malgrat tot, si fa la se va feina de manera convincent, se l'aplaudirà i hom intentarà creure que allò que veu és real. I per una altra banda, l'espectador farà ús de totes les seves facultats crítiques per a intentar descobrir els trucs i quan ja hagi provat totes les opcions basades en la raó i en la lògica, no tindrà més remei que resignar-se a sentir admiració. Per a mi, és una metàfora molt adient per a descriure aquest personatge.
L'artista estudia la nostra manera de consumir imatges però també fa del seu treball un reflex de la seva pròpia experiència. “Vivim en un món d'imatges que han substituït la realitat. Són el nostre camp d'experiència” va dir a la conferència del 14 de Desembre.
Entrant el terreny de les dues dimensions de la realitat i la ficció, és molt interessant plantejar-se quin pes té aquesta confusió dels límits en la societat actual, raó per la qual Fontcuberta desplega el seu imaginari. El principal malestar de la cultura contemporània prové del que percebem com a veritat. En altres paraules, l'ésser humà del segle XIX i XX sempre es va mostrar obert a les intrigues, allò màgic i hiperreal. Tot i que ara no som tant crèduls com fa un parell de segles donat que disposem de molts mitjans de verificació de les fonts que ens arriben, crec que encara presentem la mateixa predisposició per a voler creure l'impensable.
Ens agrada esbrinar si és veritat o no quan quelcom molt estrafolari apareix en algun mitjà de comunicació. És estimulant. Ens agrada que ens obrin la porta al dubte d'una enigma. I tot i que tothom no té l'esperit d'un investigador o d'un detectiu, tots som curiosos per naturalesa. Per contra, si bé és veritat que l'acte de fingir, aparentar o fer creure comporta en la vida quotidiana un cert recel, en el moment de referir-nos a llenguatges artístics, la ficció adquireix mèrit i valor. S'accepta la mentida creativa.
Precisament, aquesta faceta del comportament humà pot portar a preguntar-se una llarga bateria de preguntes: què vol dir autèntic? fins a quin punt pot hom parlar de quelcom que no ha viscut? On està el límit? Qui el determina? Fontcuberta presenta faules, mites de la nostra cultura com éssers mitològics i fantàstics (centaures, sirenes,...) i n'espera una reacció: desconcert o credulitat. El que preval és la seva capacitat per a generar inquietud. És així com l'artista es defensa d'aquesta manera: “Soy una mentira que cuenta la verdad”, para descubrir finalmente que lo preocupante es cuán a menudo nos enfrentamos hoy a verdades que cuentan mentiras.

L'objectiu principal és confrontar l'espectador i fer-li qüestionar els propis mecanismes de la representació visual. Aquest haurà hagut de deixar la creença de que les imatges sostenen probes o certifiquen quelcom que vagi més enllà del que hi ha representat. Aquest fet ja el va il·lustrar molt bé el surrealista René Magritte amb la seva sèrie “La traïció de les imatges”,famosa per la seva frase Ceci n'est pas une pipe. François Jacob, un metge i biòleg francès ho explica amb unes altres paraules: “Lo existente es solo una pequeña
parte de lo posible”.
Hi ha una sèrie de dites que certifiquen el valor incontestable de la fotografia: “més val una imatge que mil paraules”,“les fotografies no menteixen””, “si no lo veo no lo creo”. En certa manera, està mal plantejat. Fontcuberta defensa el verisme de la imatge fotogràfica, i remarca amb un especial èmfasi que sovint molts dels fets observats estan més en la mirada de qui observa que no pas en la pròpia fotografia, marcant aleshores un cert distanciament amb l'aproximació subjectiva i intuïtiva que sempre ha sostingut Roland Barthes en els seus textos sobre la fotografia. El problema rau en el fet que les fotografies poden mal interpretar-se degut a les associacions que en fem. Per exemple, en un article de diari, una imatge acompanyada d'un text erroni pot ser una maniobra de distracció i engany. L'espectador té la tasca de desxifrar els missatges per separat que s'han presentat com un tot: text, títol i imatge. Què significa quan es considera de manera aïllada cada un d'ells? És un altra manera de deconstruir la realitat. És per això que Michael Sand ha definit la sèrie més famosa de Fontcuberta, Sputnik, no com un engany sinó com un comentari sobre els enganys del règim comunista i la problemàtica de l'autoritat de la imatge.

A mode de conclusió, podríem dir que la fotografia no és neutral sinó un instrument molt flexible que pot anar més enllà dels fets i endinsar-se en el regne de la ficció. Acte seguit, puc afirmar que la forma no sempre determina el contingut. I amb aquestes paraules de l'artista tanco el meu discurs: “Amb el meu mètode és com si el vidre de la finestra s'hagués trencat i t'adones que hi havia una finestra”.

Bibliografia:
FONTCUBERTA, Joan.: El Libro de las maravillas. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura : Actar, 2008.
Fake. [En línia]. [Consulta: 27 Desembre 2009]. Disponible a: . Hiperrealismo. [En línia]. [Consulta: 10 Gener 2010]. Disponible a: .

Michael Jackson: la mort i el mite

2010-09-27T23:32:00.000-07:00

Jackson va ser el centre dels mitjans de comunicació durant gran part de la seva vida, donat el seu caràcter extravagant. La mort de Jackson va ser la culminació d'una trajectòria marcada per l'escàndol. Teòricament encara, va morir per un mal subministrament dels fàrmacs que tenia assignats per part del seu metge privat. Tant és així que segons la revista Daily Mirror, la xeringa de la dosi letal sortirà a subhasta. Després de la seva mort, es va estrenar el documental This is it, la qual tracta els darrers dies de la seva vida.

En qualsevol cas, la seva genialitat és indiscutible donat el seu èxit mundial. Michael Jackson fou el pioner d'una sèrie d'elements que van transcendir en l'evolució del pop a nivell estètic, musical, coreogràfic i tecnològic. En primer lloc, Michael Jackson fusionà tot tipus d'estils per tal de crear-ne un de propi: blues, soul, funk, dance... En el camp coreogràfic, es va inventar un pas propi (moonwalk) que ha sigut un element precursor del break dance. En tot cas, fou considerat per Fred Astaire el millor ballarí del segle XX. D'altra banda, també s'ha dit que és un cantant amb una veu molt poc comuna. Abraçava quatre octaves, és a dir, els registres propis del baríton, el contratenor i el tenor. La seva estètica també va ser molt lloada: els guants blancs, les jaquetes negres i brillants, els vestits militars i les ulleres fosques foren els símbols més representatius.

Thriller de l'any 1982 va ser l'àlbum que el va llençar a la fama. Es tracta del disc més venut de la història -amb més de 100 milions de còpies-. A més a més, el seu llarg videoclip de la cançó amb el mateix nom que l'àlbum, dirigit per John Landis el 1983 va trencar els esquemes d'aquest gènere pel seu caràcter cinematogràfic i pel fet de ser el primer vídeo musical de terror de la història.

Aquesta peça obra la porta a la dècada dels vuitanta, la més fructífera de l'artista. Ja el 1988, va publicar la seva primera autobiografia titulada Moonwalk, que va arribar a ser un dels llibres més venuts, segons el New York Times. Aquell mateix any, Jackson va estrenar la pel·lícula Moonwalker. Quan el vídeo del film va sortir a la venda va mantenir-se durant vint-i-dos setmanes consecutives a dalt de la llista Billboard Top Music Video Cassette, una llista que agrupava els vídeos més venuts.

De Michael Jackson convé destacar també la seva faceta solidària. El 1985 el cantant va encapçalar una gran campanya al costat de personalitats com Tina Turner, Bob Dylan o Bruce Springsteen per tal d'eliminar la fam a l'Àfrica. El seu single We are the world va reunir mil·lions de dólars que van anar destinats a aquesta finalitat. Arrel d'aquesta vessant, en el Guinness World Records de l'any 2000, va ser premiat com l'artista amb més participació en ajut humanitari.

D'altra banda, va ser a més a més el propietari dels drets d'autor de les cançons més representatives dels Beatles. D'aquí va sorgir l'enemistat amb Paul McCartney, el qual també tenia intenció de comprar-los. Aquesta situació ve donada pel fet que Jackson va esdevenir en la plenitud de la seva carrera, un dels artistes més ben pagats del món.

D'ell, cal destacar entre les seves múltiples excentricitats, la transformació física que va protagonitzar des de 1977. Michael Jackson es va sotmetre a una dotzena d'operacions plàstiques: alterant el nas, la barbeta, els pòmuls, els llavis, les parpelles i sobretot, el color de la pell. En definitiva, el cantant va aconseguir eliminar totalment les seves faccions africanes. La despigmentació el va conduir a ser el vitiligen més conegut de la història.

Madonna, un mite postmodern

2010-09-27T23:16:00.000-07:00

Madonna ha estat considerada una de les dones més famoses del món a l'actualitat. Si més no, les xifres demostren que és la vocalista en actiu que ha venut més discos arreu del món i que es troba entre els artistes amb millors sous de tota la història, juntament amb Prince i Michael Jackson.La cantant ha estat considerada una diva i una deessa de l'escenari. Aquesta etiqueta s'explica pel seu erotisme desenfrenat i pel fet d'haver estat una difusora de la feminitat.
El seu discurs sol anar lligat a la ideologia d'esquerres, l'antiracisme extrem, el feminisme radical i el col·lectiu gai. Els temes en els que més ha centrat la seva trajectòria són la religió i la sexualitat. Per exemple, en el seu llibre Sex (1992), la cantant animava a les lectores a ampliar els horitzons en el camp de les experiències sexuals. Era una aposta arriscada que va pertorbar un cop més a molta gent.
No obstant, la seva transcendència es regeix pel fet que se l'ha vist com el mite postmodern per excel·lència. La cantant basa el seu treball en diverses apropiacions culturals que caracteritzen la seves múltiples transformacions1. Les successives metamorfosis de Madonna es basen en l'explotació d'estratègies de transvestisme i constants reescriptures d'estrelles difuntes. D'aquesta manera, la cantant s'expressa a través de diverses màscares. Si bé Michael Jackson es basava en una metamorfosi gradual irreversible, Madonna empra més aviat els recursos dramàtics com a eines de caracterització intercanviables.
La carrera musical de Madonna es basa en una constant reinvenció i l'autoconstrucció. Per tal d'aconseguir-ho, la cantant ha hagut de reescriure la seva trajectòria esborrant i remarcant alguns aspectes de la seva vida. Per exemple, Madonna va emprar la pèrdua de la virginitat com una estratègia professional. No obstant, l'objectiu de convertir la seva vida en una ficció és el missatge de fons implícit en totes les anècdotes. Sota el nom de la seva gira Blond Ambition (1990), Madonna intenta deconstruir el model ideal de bellesa clàssica, que segons ella, està vinculat amb un discurs racista submergit. “L'ambició rossa” respon a la figura forta que representa l'artista, una dona que posa les normes, amb determinació. Tanmateix, no és fins al seu segon àlbum Like a virgin, de 1984, on Madonna va crear la seva pròpia gramàtica. La cançó Material Girl exemplifica la dona independent, amb iniciativa, que ha sabut construir el seu futur. Madonna va dominar l'escenari mundial amb aquest àlbum, moment en què Michael Jackson ja era una estrella consolidada. A més de rivalitzar amb Michael Jackson, Madonna ha competit amb vàries dives de la música del moment com Mariah Carey, a qui ha criticat en vàries ocasions.

Els judicis sobre la seva manera de treballar ha generat una gran controvèrsia. Per exemple, els vídeos musicals de Madonna han tingut el seu ressò a la premsa com és el cas concret de Like a Prayer de 1989. No obstant, Madonna confia en aquest debat com una manera de difondre la seva figura. Si més no, Madonna apareix a la majoria d'enciclopèdies de música i cinema contemporània^³. Aquest fet queda exemplificat amb un comentari de Georges-Claude Guilbert: “Es fa difícil d'obrir un llibre relacionat amb la cultura popular nord-americana sense que trobem alguna menció a Madonna, fins i tot si és un llibre d'autors que pensen en els Beatles quan senten la paraula pop.

Bibliografia:

GUILBERT, Georges-Claude.: El mite Madonna: com una estrella que es construeix a si mateixa reescriu el sexe, el gènere, Hollywood i el somni americà. Vic : Eumo, 2004.

El mite dels Beatles

2010-09-26T07:06:00.000-07:00

Trainspotting (1996)

Abbey Road (1996)

L'ex editor associat de la revista Rolling Stone, Robert Greenfield va dir: “Ningú serà més revolucionari, més creatiu i més distingit com ho varen ser The Beatles”. Per tant, cal plantejar-se què és el que va convertir The Beatles en una icona del seu temps i què va fer que cap altra banda pogués igualar-los en èxit. Aquesta pregunta li varen fer al mateix líder de la banda en un documental anomenat “The First U.S.” dirigit per Albert and David Maysles. “Per què la vostra música excita d'aquesta manera als vostres fans?” li van preguntar a John Lennon. La seva resposta fou enginyosa: “Si ho sabéssim, hauríem fet un altre grup i nosaltres seríem els seus mànagers”. Els elements que expliquen el perquè del seu èxit seran exposats a continuació però cal entendre'ls com un còctel explosiu.

A nivell musical, a part de ser compositors i intèrprets excepcionals que van anar guanyant nivell i sofisticació, els Beatles van revolucionar el gènere del rock en roll. Foren els responsables de convertir el rock en la forma musical pop dominant. Els Beatles van profunditzar en la música pop, afavorint un reconeixement autèntic. A nivell discogràfic, els Beatles van redefinir l'àlbum musical. Fou un dels primers grups en fer servir la gravació multipista foren els Beatles amb la discogràfica Abbey Road.
A nivell social, es considera que els Beatles són l'encarnació dels ideals progressistes. En altres paraules, els Beatles foren les icones de la contracultura de la dècada de 1960, catalitzadors de la bohèmia de l'era hippie i precursors de l'activisme polític i social. A mode d'exemple, la banda va inspirar moviments com el feminisme, l'alliberació gay i l'ecologisme.
Paral·lelament, és fonamental el fet que les seves cançons van colpir la sensibilitat del públic de l'època. El conjunt de les lletres, marcades per missatges plens de significat i esperança, ha sigut considerat com una de les raons substancials del seu èxit. El que els Beatles pretenien era pregonar la idea de canviar el món usant com a arma la seva música. Ells proclamaven que era possible trencar amb les antigues pautes i forjar una nova realitat, intentant fer quelcom important. No obstant, la seva música era menys compromesa, menys explícita com en altres cantants com Bob Dylan. No cantaven sobre el racisme, la guerra o la injustícia directament però no hi havia dubte que estaven sensibilitzats amb aquests temes.
Finalment, el seu pes va transgredir l'esfera musical i va tenir una gran repercussió en el món de la moda. La seva forma de vestir (les americanes grises amb els colls de vellut, els colors virolats més endavant, les botes de punta) ideades pel seu mànager Brian Epstein i especialment els seus pentinats es van convertir en una marca de rebel·lió.

(En els diferents articles emprats per a aquest text, s'adjectiven els seus pentinats amb divertides denominacions com “pudding-bowl”, és a dir, com un casquet semblant als que portaven els monjos, o “moptop style”, és a dir, a l'estil de pal de fregar. En definitiva, van imposar la nova estètica dels cabells llargs.

D'altra banda, cal subratllar el canvi en la balança del mercat musical que es va produir amb The Beatles. Des de la dècada dels anys vint, els Estats Units estaven dominant la cultura popular. Fins aleshores, les bandes britàniques no havien aconseguit entrar en el mercat americà. En canvi, els Beatles van trencar aquesta situació obrint i tancant els seus concerts amb estàndards del rock americà com la famosa cançó Twist and Shout. A més a més, el seus primers dos àlbums incloïen cançons americanes.

La repercussió després de la dissolució del grup arriba fins als nostres dies. La separació va agafar el món per sorpresa i va arribar a considerar-se com un dels fets fonamentals dels setanta. La seva curta vida ha sigut ben considerada ja que només se'ls pot recordar en el seu zenit. Tot i així, la passió pels Beatles ha seguit sempre encesa i les seves cançons romanen malgrat el pas del temps. No se'ls recorda tant per la seva interpretació sinó per la seva música. Si bé foren un símbol de la seva generació no hi ha dubte que han transcendit aquest mèrit per un de molt més admirable. Sens dubte, aquest grup forma part de la cultura actual i gairebé es podria dir que ningú es pot escapar de saber qui són malgrat no haver viscut i presenciat el seu ascens.

En resum, el gran valor dels Beatles consisteix en haver estat la veu de la seva societat i així van aconseguir convertir-se en ídols culturals de la seva època. El seu èxit popular els posiciona en un dels fenòmens importants de la música del segle XX, que tota història de la música contempla. El seu llegat culmina amb la memorable trajectòria posterior del líder de la banda. John Lennon va esdevenir un mite en sí mateix^¹.

Bibliografia:

Collett-White, Mike.:McCartney Hints at Mythical Beatles Track Release. [En línia].[Consulta: 20 de Març 2010]. Reuters. Disponible a: <http://uk.reuters.com/article/idUKTRE4AG64Y20081117>.

Entrevista traduïda de la pàgina: Kozinn, Allan.: They Came, They Sang, They Conquered. [En línia].[Consulta: 20 de Maig 2010]. Disponible a: <http://www.nytimes.com/2004/02/06/movies/critic-s-notebook-they-came-they-sang-they-conquered.html?pagewanted=all>.

Per molts anys Irene!

2010-09-16T15:20:00.000-07:00

Ahir em vaig proposar fer-te un regal
Ahir, de sobte, el Google canta “Ahhhh! 21! Ja?”
I sí, ja ens les vam tenir:
Posat a suar la gota grossa, ofegat en un got de plàstic.
que no saps per on començar a buscar.
I els 21, ja són per perdre-s'hi!

Ahir em vaig proposar fer-te un regal
I amb aquest propòsit vaig trucar a la Tuna
l'home dels nassos, la revista puntiapart,
Però no, tots estaven saturats d'aniversaris.
No donaven a l'abast.

Com que et volia fer un regal, tant sí com no...
vaig contractar un globus aerostàtic
que volava si bufaves
un elefant que escopia cacauets
una pinyata sense pinyes
però tots estaven saturats d'aniversaris
Havien omplert el cupo.

I encara així, no em podia rendir!
M'havia proposat fer-te un regal
Calia encarregar-te un pastís:
la chuchelandia personificada
per morir calòricament en pau
Però es va desfer pel camí
i també les serpentines,
el xampany i els gorritos de paper.

Finalment, vaig voler ser una mica original
i vaig insistir als de l'Ajuntament
que avancessin el Nadal (per tu)
o endarrerissin uns dies la diada (per tots)
però com sempre, van fer orelles gordes
i em demanaren més impostos!

En resum, un desastre!
Em creus oi?
No són excuses barates
!Es verdad de la buena!
PER MOLTS ANYS!!!!!!!!

Aviat, operació tornada!

2010-08-26T08:26:00.000-07:00

El quadre d'aquest estiu (Barceloneta)

Ja falta poc per l'operació tornada! No us espanteu: tornada del blog em refereixo!

Espero que estigueu a punt per un nou curs de posts aigualits plens de reptes!

Ens veiem molt aviat!

Un estiu a Edinburgh

2010-07-07T07:30:00.000-07:00

M'oblidava!

Paleta d'idees m'ha dit que fa vacances perquè se'n ha anat un parell de mesos a Edinburgh a estudiar anglès!

Així que si voleu trobar-la estarà a:

www.unestiuaedinburgh.blogspot.com

Ens veiem al Setembre!

La paleta del geni és la imatge del caos

2010-06-19T13:33:00.000-07:00

Cada edat té els seus gustos. Uns llavis vermells ben perfilats,
una boca entreoberta i riallera, belles dents blanques, un caminar
desimbolt, una mirada segura, un coll descobert, belles i llargues
cames, un nas remangat..., tot això em feia galopar als divuit anys.
Avui que el vici no m'és bo i jo ja no sóc bo per al vici, és la noia
que té un aire decent i modest, el pas mesurat, la mirada tímica, i
que va callada al costat de la seva mare, la que em fa aturar i
m'encanta. Qui es que té bon gust? Jo als divuit anys? Jo als
cinquanta?" (Diderot)

Convertint el caos en cosmos...Els castellers de Poble Sec ho han brodat!

Remenant lliçons d'estètica...

2010-06-19T11:40:00.000-07:00

"Quant més veraç sóc més enganyo / i em faig massa jove a força d'envellir" (Rousseau).

"Jo, en un sol dia tenia cent fesomies diferents" (Diderot comentant el retrat que li va fer Michel van Loo).

"L'únic camí que no porta a Roma, és el del mig" (Diderot parlant dels poetes).

Última escena de Pride and Prejudice

2010-06-12T02:25:00.000-07:00

Sabíeu que hi havia una última escena de Pride and Prejudice que van treure? Mireu!

Mary Jane Ansell

2010-06-11T12:23:00.000-07:00

Coneixíeu aquesta artista britànica?

http://www.fairfaxgallery.com/mary_jane_ansell.htm

Dreamgirls

2010-06-10T09:18:00.000-07:00

La pel·lícula no és meravellosa però la veu de la Jennifer Hudson la salva!

Dues fotos dels meus dos fotògrafs preferits :D

2010-06-09T06:26:00.000-07:00

La teva olla de grills

2010-06-08T02:43:00.000-07:00

Saps? Ja fa dies que penso massa. No més del compte però el cervell comença a fer-me xup-xup de tant exprimir-lo, i això no és bo. Massa xup-xup.... Que sí! Creu-me. L'altre dia em vaig entossudir en desxifrar totes les paradoxes quotidianes... que per què les orelles no poden desconnectar de la mateixa manera que ho fan els ulls amb les seves senyores parpelles? que per què encara fem servir l'odiosa expressió -pels esquerrans- "despertar-se amb el peu esquerre"? Que per què no es fan concerts dins les boques de Metro? Que qui regala carnets d'artista i a on?... Coses així...minúcies. Però ja sé que tu no tens aquests problemes, que ets una persona amb molts racons i tens calaixos per ordenar qualsevol lio mental, per molt entortolligat que estigui. Per això he vingut, és clar, tot i que aquest lloc sempre em fa venir esgarrifances . Tantes troques, tants penjadors, tants poms, tantes portes... Com t'ho fas per aclarir-te? No em diguis que és bufar i fer ampolles, que no m'ho crec! ...Ah d'acord, ja m'assec. Aquí segur? Si no hi ha lloc per posar el cul. Vale, vale. Aquí...és que em poso nerviós amb ben poca cosa... I tu avui fas aquella increïble olor de vainilla. Sí, és una olor molt agradable, ja ho saps prou bé,.... no no, la teva olor no és el que em posa nerviós. És la teva olla de grills! ...I bé, què vols que faci?... Com? M'estaràs prenent el pèl! Res? No vols que faci res? I tu què faràs? Res tampoc?... Vaja quin negoci! Sembla que hagi pagat amb bengales enlloc de amb un bitllet de 50. Però amb aquestes mans de plastelina, qui es negaria....

Saps? Ja fa dies que penso massa en tu. No és que em costi acceptar-ho. M'ajudes, m'escoltes, em cuides,... No és pas estrany. És que em posa nerviós haver d'esperar sempre quinze dies per a què em desemboliquis. És que tens tanta traça en això.... I avui fas tanta olor a vainilla, ...que m'ha sortit dir-t'ho sense més. Ara ja està, ja ho he deixat anar. Sense més. I saps què és el més curiós? Que ja no estic nerviós, ni una mica. Ja no m'incomoda aquest guirigall. Ara ho veig clar: vull que em desemboliquis cada dia! Què me'n dius? T'ho pensaràs? Perfecte! Però no triguis! Demà t'estaré esperant. A la sala d'espera.

Parlant de comiats i blederies...

2010-06-07T03:33:00.001-07:00

Doncs sí, s'acosta final de curs i com en tots els finals, m'estovo a nivells insospitats, com una galeta remullada en una tassa de Colacao. Són dies de monogràfic estudi de la monotemàtica ocupació de l'època d'exàmens de tot estudiant. Fins aquí no hi ha res molt emocionant. Però entre pàgina i pàgina, faig de tant en tant una escapada cap a altres no-menys-interessants ocupacions (que quedi clar que estudiar, m'agrada) i...

...Passejo pels blogs que m'agraden Cafè i diari, l'Etcètera, Cartes per la Clàudia, The lost art of keeping a secret... i ja hi som! no puc reprimir l'impuls de felicitar-los! Carai quin nivell! oh què grans!. Si us plau, feu-los una ullada! Tant de bo un dia pugui ser tant genial com vosaltres! Quina llàstima que la blogosfera estigui començant a passar de moda...Primera blederia del dia.

...M'apunto totes les frases que m'agraden dels apunts i decideixo fer-ne alguna cosa pretenciosa, gens envejable, "la forma per la forma"...a veure si aconsegueixo que no surti una merdeta. Segona blederia.

...Em venen ganes de fer "cartetes", "notetes" que alguns em tiraran pel cap plenes de cursileria fini-curs, plenes de "gràcies per això i per allò altre" i enganxines! moltes enganxines...(un carregament sencer!)... S'intentarà ser poc florejat en la mesura de l'impossible. Tercera...quin perill!

...M'adono de que per molt que escolti altres coses, la Norah Jones m'agrada massa. Feels like Home torna a ser l'àlbum predilecte de la biblioteca. Que sí! Que plis! Doneu-li una nova oportunitat, us sorprendrà si us deixeu :D!

There's a big ol' hole
That's gone right through the sole
Of this old shoe

I com que això dels comiats és un terreny pantanós per a molts...deixaré aquest post obert per a nous breaks o per si algú hi vol afegir alguna cosa! Deixe-m'ho com un projecte a mig fer, a veure què passa.

Tornaré amb nous post emotius...! Prepareu-vos!

Dos dels millors moments de Wagner

2010-06-05T03:40:00.000-07:00

Dos dels millors moments -personalment parlant- de Wagner:

L'obertura de Tannhauser:

La mort d'Isolda:

Maria Callas va ser la cantant més important de la segona meitat del segle XX. Va donar-li embranzida al belcanto (la manera de cantar italiana, un gènere que realça la línia melòdica vocal sense descuidar els altres aspectes musicals). També va tornar a potenciar "Casta Diva", on hi ha una ària molt coneguda.

Música i Societat.: La crítica musical

2010-06-03T02:18:00.001-07:00

Fa un quatrimestre que faig una optativa molt interessant anomenada "Música i societat". Ara que gairebé tinc l'examen a sobre i el temari a mig digerir, he pensat que no seria una mala cosa fer alguna petita reflexió...

La música té una íntima elació amb el seu entorn. D'això no hi ha dubte. No es tracta pas d'aquella idea tant celebrada en el passat recent en la qual la música flotava dins una bombolla hermèticament tancada per sobre de les nostres mirades. Ja no és vista com un producte exquisit intocable.
Un exemple el podem trobar en la crítica musical, un cas on s'evidencia la falta d'imparcialitat. Per una banda, sabem que la premsa pot encarrilar o descarrilar reputacions. Per l'altra, sabem que tothom la pot exercir (músics teòrics, músics pràctics, aficionats, empresaris, crítics professionals, literats,...). El crític és l'intermediari entre la música i el públic: tradueix en paraules un llenguatge no verbal. Els mitjans de comunicació cuidaran molt aquesta figura donat el seu poder per crear opinió pública.
Es busca crear un estat d'opinió per tal de promoure o minvar l'afluència de públic de l'espectacle en qüestió. Per tant, és sens dubte, una entitat amb poder. I malgrat que s'hagi dit que la crítica d'avui dia és tant sols un fenomen decoratiu, no hem de subestimar la seva força.

Penjo aquí un exemple de cartellera en els diaris d'abans (el Diari de Barcelona, el més antic d'Europa): estava a primera plana sense maquetar!

Her morning elegance d'Oren Lavie

2010-05-29T14:40:00.000-07:00

Un videoclip fet amb stop motion INCREÏBLE!!!Són fotos!!! És una currada inquantificable! I quina originalitat! Li van donar 1 Grammy! El video ha tingut molta popularitat al youtube (10 mil·lions de visites)...! Gràcies Ger!

Oren Lavie és un cantant de folk i rock israelí. Us poso la lletra, per si la voleu anar seguint, està molt bé també!

Sun been down for days
A pretty flower in a vase
A slipper by the fireplace
A cello lying in it's case

Soon she's down the stairs
Her morning elegance she wears
The sound of water makes her dream
Awoken by a cloud of steam
She pours a daydream in a cup
A spoon of sugar sweetens up

And She fights for her life
As she puts on her coat
And she fights for her life on the train
She looks at the rain
As it pours
And she fights for her life
As she goes in a store
With a thought she has caught
By a thread
She pays for the bread
And She goes...
Nobody knows

Sun been down for days
A winter melody she plays
The thunder makes her contemplate
She hears a noise behind the gate
Perhaps a letter with a dove
Perhaps a stranger she could love

And She fights for her life
As she puts on her coat
And she fights for her life on the train
She looks at the rain
As it pours
And she fights for her life
As she goes in a store
With a thought she has caught
By a thread
She pays for the bread
And She goes...
Nobody knows

And She fights for her life
As she puts on her coat
And she fights for her life on the train
She looks at the rain
As it pours
And she fights for her life
Where people are pleasently strange
And counting the change
And She goes...
Nobody knows

We are the world and John Lennon

2010-05-22T07:07:00.000-07:00

"Life is what happens to you when you're busy making other plans"

John Lennon

MatagaLaies!

2010-05-13T07:14:00.000-07:00

Per l'aniversari de la Laia Èlia, vam fer una excursioneta al Matagalls. El seu quart de segle el va passar dalt d'un pic, una mica despentinada però com diria el meu co-cap, ben pocs estarien contents pujant una muntanya el dia del seu aniversari.

Jo m'ho vaig especialment bé! Va ser divertit reunir tanta gent de llocs diferents i poder-ho compartir amb el meu grupet de nens, que ja són de per sí, una mica cabres-boges, tot i que si els fas caminar.. .ells cabrioles sí però caminar!!!...

I com sempre, per no faltar el costum, li vaig fer un d'aquells poemes ensucrats que tant poc m'agraden però que sempre fan il·lu...!

Compta fins a 25 i salta.
Et trobarem a dalt d'un cim,
a quilòmetres llum de qualsevol altre.
Han passat cinc anys
però només un instant em va fer falta
per pensar que tu, als 25, ja hauries
engolit cada engruna d'aquest món.
De fet, puc pensar que amb tants cims
tantes batalles, reptes, projectes,
vençuts, superats, assolits, desafiats,
tant de tant per partir de tant poc
...ja ho has fet tot.
De fet, pensava que així seria.
I si bé és cert que després de tants
moments a recordar, tantes persones
entranyables, tantes converses,
ploreres, ratllades, petons, abraçades,...

no et quedi gaire espai per molt més.

Però tant tu com jo sabem
que encara tens molt per dir.
I no calen més enumeracions,
perquè la llista és inesgotable,
com les quatre lletres del teu nom.

PER MOLTS ANYS, LAIA!!!!!!!!!!

Eternal Sunshine of the spotless mind

2010-05-08T07:55:00.000-07:00

!Olvídate de mi!

Una història d'amor surrealista, sense ni un pessic de cursileria, amb el millor Jim Carrey i la millor Kate Winslet. Si us plau: no us la perdeu!

El monstre "Mots"

2010-05-05T12:17:00.001-07:00

Mossega diccionaris,

mastega calendaris

secciona les "v" baixes

de tots els teus cognoms.

Seria molt més fàcil

si enlloc de pintallavis

omplissis el lavabo

de verbs i de pronoms.

Avisa'm en tot cas,

si fas crema de fonemes

malaguanyats sons...!

Però abans de res, no oblidis

que dins el Pompeu Fabra

no hi ha regles ni cosmètiques

per escriure els teus pregons.

He dit.

Preguntes bàrbares!

2010-05-05T01:13:00.000-07:00

Com dirieu en català correcte...?

Calderilla o suelto...

Callo...

camilla...

cana...

carajillo...

cutxilla...(d'afeitar)

Solucions:

Xavalla

Llitera

Cabell blanc

Cigaló

Ganiveta

Pol·len a la deriva

2010-05-04T09:25:00.000-07:00

Llegint Jane Austen,...

M'agradaria saber, tant sols,

si n'hi ha prou amb estimar

de forma immerescuda.

Tot aquest entremat de sensacions

agradables a l'estòmac

a on van a parar si tot plegat

és tant accidental, tant gratuït?

Un dolç mareig a mig digerir.

Per molt que m'ompli les mans

de pètals no tinc arrels

per convertir-les en flors i violes.

Una flor palpable i comestible.

I tu ets tant lluny de tot això...

Aire, tant sols.

2010-05-01T13:43:00.000-07:00

"No són els objectes el que estimem, és la idea que ells representen".

“De la mateixa manera que la divinitat és darrera l'edifici de l'univers, el geni és darrera la seva obra. Ell és l'obra i l'obra és ell".
"Sobretot, els poetes són els guardians de la natura".

Friedrich Schiller

Natalie Merchant

2010-04-30T13:11:00.000-07:00

Un àlbum fet amb molt d'afecte basat en la poesia d'autors anglesos poc coneguts d'una cantant, Natalie Merchant, molt prometedora que ens va ensenyar la teacher.

Us recomano molt, moltíssim aquesta entrevista de deu minutillus:

"Poetry came to live throw recitation and I think it comes even to a vivid live when you have music to it".

http://www.nataliemerchant.com/

2010-04-29T09:46:00.000-07:00

"La imaginació (com a facultat de coneixement productiva) és molt poderosa per a crear una altra natura, per dir-ho així, a partir de la matèria que la natura real li dóna. Ens divertim amb la imaginació quan l'experiència ens sembla massa quotidiana. Nosaltres sempre transformem aquesta experiència, és cert (...)

Immanuel Kant

Funeral Blues de W.H. Auden

2010-04-27T08:34:00.000-07:00

Un poema colpidor...

Stop all the clocks, cut off the telephone.
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.
Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling in the sky the message He is Dead,
Put crêpe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.
He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever, I was wrong.
The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun.
Pour away the ocean and sweep up the wood;
For nothing now can ever come to any good.

Declaració de principis d'un bloc qualsevol

2010-04-26T06:56:00.000-07:00

Llegiu-me en veu alta
i us diré que no n'hi ha
prou en fer cruixir
amb les dents les paraules.
Retalleu els meus mots
com si fossin trencaclosques
I no tingueu por en mastegar-los.
Sóc prou fort per suportar-ho
però no m'aguanto dret
sense els vostres comentaris.

Sopes de lletres

2010-04-26T06:40:00.000-07:00

Tot seria més fàcil
si bescanviessim suposicions
per paraules ben clares.
Quanta tinta malversada
confidències i grans ratllades
estalviaríem si amb un simple
"m'agrades" poguessim cosir
relacions i desfer malentesos?
Tot seria més senzill
sense enigmes de Tebeo,
complicadíssims dobles sentits
o confusos jocs de paraules.
Però...sense ulls que parlin
boques que dibuixin,
nassos que guïin
quin sentit tindrien
els núvols de sucre?
els somriures babaus?
I totes aquelles infinites il·lusions
neguitejant-nos constantment, l'ànima?
Castells a l'aire que ningú bastiria...
Sopes de lletres absolutament indispensables.

El rodamón

2010-04-24T06:35:00.000-07:00

Holappppppps!

Ja m'han penjat el meu petit relat a la web del concurs de Relats curts al TMB. :)

És tant i tant breu que gairebé us obligo a què us el llegiu! Es poden deixar comentaris si us ve de gust, és el mateix botó que el de tirar tomàquets xDDD

(tota aquesta línia és broma).

En fi, només si us ve de gust, és clar.

Jo sóc aquell que viu els dies sota les cases i els carrers. Faig infinits viatges sense validar cap bitllet. Jo sóc aquell que no distingeix on acaba la foscor de la pols i les cascades de ciment. M'embruto a poc a poc, m'engrogueixo, m'enfosqueixo en coves humanes sense fons, en andanes de plafons i fluorescents.

Per a llegir més, piqueu aquí:

http://www.relatscurts.tmb.cat/aspx/ca-ES/relat_view.aspx?sid=6282

Ale!

Pregó de Sant Jordi

2010-04-24T06:32:00.000-07:00

Com cada any, el drac ha capturat la princesa i Sant Jordi s'ha encaparrat en salvar-la dels seus queixals. Això no ha canviat. El que varia cada 23 Abril són les parelles que tenen la sort de celebrar-ho plegades: joves o velles, lletges o belles,...totes esdevenen un cop l'any, dos personatges llegendaris amb corona i llança units per una cosa tant antiga com és l'amor.

Aquest cop citarem com a exemple d'un Sant Jordi i una princesa que ja fa 4 Sant Jordis que s'estimen i brinden per a què això no canviï. Ell és informàtic, ella una somniadora. Per això, aquesta vegada ella l'ha volgut obsequiar amb una nit de somni en un hotelet no gaire lluny d'aquí, entre Camelot i l'Hospitalet.

Esperem que molts altres enamorats puguin fer el mateix i que no es perdin ni un detall del què aquest dia tant entranyable els ofereix.

Però abans d'acabar, unes quantes normes per a celebrar aquest Sant Jordi com déu mana:

- Viure al màxim les 24 hores.

- Evitar cursileries desmesurades.

- Fer-ne tantes com es vulguin!

- No seguir cap norma!

En fi, per molts Sant Jordis més com aquest!

Collage de tu

2010-04-21T11:15:00.000-07:00

Saps prou bé que no calen
poemes com aquest,
ni frases romanceres
per evidències que giren
sempre en un mateix punt.
D'aquí aquests versos sobrants
tant faltats de justificació,
de perquès, de “de res”,
tant terriblement maldestres.
Però són dies de paraules
per amanir,
per refermar
el que saps prou bé.
Potser no cal, però en tinc ganes,
...per tots aquells cafès sense presses,
per a tots aquells moments dissolts
entre tasses i estampats, entre penjolls
de fantasia, porcellana i mil botons.
Un collage de tu, repartit una mica a cada lloc.
...en cafetàriums, buenasmigas, tapilles sixtines,
argentinos, centrals i futurs noms.
Saps prou bé que tot plegat,
són petits retalls d'allò que tu anomenes
el teu món.

Crying for John Lennon

2010-04-18T02:16:00.000-07:00

És molt emotiu!!! No us el perdeu!

Atopia

2010-04-13T08:59:00.000-07:00

El fotògraf americà Philip-Lorca diCordia

Exposició del CCCB:

L’ATOPIA és el sentiment de malestar de l’individu enfront de la ciutat la qual no representa, en cap cas, el paradís somiat o promès que ens ofereix la utopia. L’exposició tracta precisament d’aquest malestar, de la incomoditat entre la ciutat que sí existeix i l’individu. De la tensió entre una ciutat que s’individualitza -esdevé un ens amb vida pròpia, més enllà de nacions, països, estats- i d’un individu que es massifica.

Aquí els artistes que m'han agradat!
Tiffany Chung : És la que més m'ha agradat! És una artista vietnamita que es val de l'estètica pop per a les seves escultures, vídeos, fotografies,...Ha dissenyat una ciutat amb porexpan i papers adhesius de colors i estampats pastels molt suaus. El resultat era molt wai!
Gino Rubert: l'artista mexicà que ha fet les portades dels llibres d'Stieg Larsson!!
De surrealisme no en falta! Les fotografies o fotomuntatges de Dionisio González, un artista asturià, en són un bon exemple.D'aquest bon home, no n'he trobat cap de l'expo. Us en poso una d'Internet.
També m'han agradat moltíssim les fotografies d'Erwin Olaf Hilversum, un artista holandès. Són gairebé hiperealistes! Pulcritud, tons suaus, figures silencioses i solitàries, fons molt clars, en interiors decorats a l'estil de Mad Men.

I si voleu fotografies impactants,...Vanessa Beecroft! Una artista italiana! N'hi ha per a triar i remenar.
De David La Chapelle ("Rich Boy") i Erwin Wurm ("Squirt"), millor comprobeu-ho vosaltres mateixos. Estan com un llum però els resultats plàstics són també molt interessants.
Això sí! Si voleu gaudir de l'exposició, aneu amb temps que com totes les del CCCB, és de llarga distància!

Dolor de rosa

2010-04-12T02:21:00.000-07:00

Hi ha caps de setmana de tots colors, com en qualsevol altra cosa però amb aquells que són especialment entranyables és difícil seguir tirant fitxa, sense parar-te un moment a digerir-los. Aquest n'ha estat un.
Però no us preocupeu! No m'entretindré en enumerar tot el que he arribat a fer, se'm faria pesat fins i tot a mi. Encara així, com que aquest blog pretén ser també una mica una olla de grills de les meves petites i humils reflexions, m'agradaria parlar una mica avui de com visc els meus dies i de com els vull viure. Suposo que és massa abstracte per explicar-ho en un post, fins i tot massa ambiciós. Però tot és "intentable" :D.
De fet, tot per a mi són intents per a ser cada dia millors! És de les coses més genials que tenim tots sense excepcions.
Tornant al tema en qüestió, és difícil d'explicar però el cas és que sempre tinc una sensació molt evident durant i després d'haver gaudit d'alguna cosa. És el que m'empeny a escriure. Sempre. Em pregunto si tots sentim de la mateixa manera aquests moments. En el meu cas, no és pas una reacció explosiva. Al contrari. És com un "dolor de rosa" (alguns ja m'entendran), una espècie de rialla persistent a la panxa que em transmet benestar i sobretot molta comoditat allà on estic. I aquestes ganes d'anar d'estar per casa van de la mà del voler que allò no s'acabi, o de que duri molta estona.
I és per això que penso que l'ideal és que la vida estigui composada de molts moments així.
Crec que he dit moltes obvietats. En fi, em venia simplement de gust comartir aquest nyap amb tots els despistats que vagin a parar a aquest blog.
El llibre que ens van fer llegir al 1r cicle d'ESO que en el que el protagonista d'un dels contes parla d'un mal suau, dolç, subtil. El vam parodiar durant anys però en el fons, a mi m'agradava :).

2010-04-09T17:28:00.000-07:00

Bones nits!

Aquí un article increïble que ens defineix (a tots els caps i capes de cau i esplai!!):

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 80. Dimecres, 30 de maig del 2007

Entusiasme sospitós
Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Carles Capdevila / carles.capdevila@gmail.com

FUNDACIÓ CATALANA ESPLAI

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.

http://paper.avui.cat/article/ultima/80840/entusiasme/sospitos.html

Bocins de Romanticisme

2010-04-07T07:39:00.000-07:00

Qui havia de dir que la música de fa 150 anys podria arribar a tocar tant la nostra fibra sensible?

Us poso 4 fragments d'algunes de les audicions estudiades a classe. Senzillament increïbles!
De Schubert, un impromptu:

Buf! I deixar-me aquesta part de la simfonia nº7...!

De Mendelssohn, un concert per a violí i orquestra. La fascinadora violinista es diu Sarah Chang.

De Beethoven, la Sonata Apassionata. El fascinant pianista es diu Lang Lang.

El pròxim dia...Schumann i Chopin, els grans mestres del piano!

Petits terratrèmols

2010-04-05T11:27:00.000-07:00

Com un compta gotes, anem sumant
glops de vent, espurnes de temps,
esperant-ne lluents revelacions i
enlluernadores claus de volta.
Quan ell s'acosta, ja tot tremola.
I amb aquest pessigolleig, fem girar les busques.
Minut a minut, arriba el dia de la gran cita.
Aviat però, s'avancen els nervis
i les grenyes... i les lleganyes.
Falta tant poc...pel petit terratrèmol...
És tant aprop... Sant Jordi!

L'home que treballa fent de gos

2010-04-01T13:00:00.001-07:00

El grup del dia...
"Els amics de les arts"

Qui ho havia de dir que existia un grup així! Fusió de líriques melodies en català, cites del camp de la Paleta i veus suaus molt coordinades! Són cançons-història! Cal parar-hi l'orella.

I per acabar, una cançó d'un altre grup que m'agrada molt: Anna Roig i l'Ombre de ton Chien.

Jo estava en aquest concert! Vilafranca fa dos estius!

21 GARGOTS

2010-03-31T03:45:00.000-07:00

Elliot Erwit (França, 1955)
http://www.elliotterwitt.com/lang/index.html

Han calgut molts anys.

Molts minuts per veure que no calen

moments eterns ni amistats per sempre.

Que allò espontani o passatger

també perviurà en els teus dibuixos.

Han calgut molts anys per creure

en les rialles sobtades

i els mitjos somriures

No ha sigut gens fàcil, ho sé.

I encara, malgrat l'esforç,

saps que cal esgarrapar més temps

per comprendre que no calen versos

com aquests per sentir que tot el que fas

val la pena, i és bonic tirar endavant

tal com ets, tal com vols ser.

Ha passat molt temps

des de que vas començar a ser feliç.

Però molt mai no és massa

ni tampoc suficient. I sí, ja saps que

seguiràs buscant en els teus dibuixos.

Qui sap on pares...

Nevada 2010

2010-03-09T13:43:00.000-08:00

La nevada que marcarà història a Catalunya, plena d'històries, de tensió i màgia.
Un parèntesi en el temps.
A Esplugues de Llobregat (Carretera de Cornellà), la neu va deixar aquest paisatge tant meravellós.

PD: ahir va ser un dia llegendari. Cal sumar-hi que em va arribar el meu nou portàtil!

Larry

2010-03-03T13:24:00.000-08:00

El meu personatge preferit del clàssic "Ally McBeal", interpretat per Robert Downey Jr, un dels meus actors més admirats. i un dels meus moments preferits de la sèrie, quan ell li canta "Every breath you take". No us el perdeu!